La Sabadell s'acomiada de la Temporada 2017 a Balaguer

Ja fa uns dies que sembla que l'hivern ha arribat, hem passat gairebé d'anar en màniga curta a posar-nos l'abric per sortir al carrer, i per als que som de la zona temperada del prelitoral barceloní, aquest canvi tan brusc ens afecta negativament, de tota manera, el podem veure des d'un altre punt de vista, aquest canvi de temperatura ens servia perfectament per aclimatar-nos a la rigorosa meteorologia de Balaguer que acostuma a tenir en aquesta època de l'any.

Benvinguda a la Taca Verda

Així doncs, abillats amb la nostra millor indumentària hivernal, vam posar el nostre vehicle en direcció a Balaguer, el termòmetre del nostre cotxe ens deia que a l'exterior feia fred, encara que al cel no hi havia ni tan sols un núvol, això ens feia feliços, i un cop vam fer efectiu l'import del peatge de l'autopista a Martorell, encaràvem la nacional direcció Lleida, davant se'ns presentava el símbol més sagrat de Catalunya, la muntanya de Montserrat, un massís de peculiar morfologia, que ha passat de centre religiós a baluard de la identitat catalana.

La Mare de Déu de Montserrat,
va il·luminar la catalana
 terra a excepció de la Panadella

Però mira per on, arribant a la Panadella, el clima va donar la volta com un mitjó, allà vam fer una parada per proveir, i ens va arribar el desencís, el Sol havia desaparegut, i al cel gris l'acompanyava un vent fred i huracanat, en un moment donat vam poder veure com un Tumbleweed (matoll volant) tan típic de l'oest americà, s'acostava amenaçador cap a nosaltres, mentre omplíem el dipòsit, temorosos, miràvem al nostre voltant, per si sortia un pistoler despistat, del que si que estic segur, és que les baixes temperatures ens estaven paralitzant les idees.

Pensant en el fred que podria arribar a fer a Balaguer , no vaig tenir més remei que fer una pregària a la Moreneta, -Rosa d'abril, Morena de la serra, de Montserrat estel, il·lumineu la catalana terra, i ja posats, que no se'm tallin els llavis, que se m'ha acabat la crema de cacau- i dit i fet, un cop passat Tàrrega, va sortir un Sol que va il·luminar, ara sí, la catalana terra, i es que, la Moreneta no falla mai.

I per fi arribem al nostre destí, la plaça del Mercadal, estava esplèndida, engalanada amb llaços grocs, aquells que es posen, per recordar als éssers estimats quan estan absents, i que ara s'han fet habituals a Catalunya per demanar la llibertat d els presos polítics, però sobre aquest tema ja comentaré alguna cosa més endavant, ara sense més preàmbul, anem al concurs.

Alfredo Di Stéfano

Galop de sortida, avui no hi ha nervis, només toca gaudir, i per descomptat donar ànims a les colles a les que d'una manera o altra tenim vincles, ja siguin d'amistat, familiar, fins i tot d'un un temps no massa llunyà, dansaire, entre aquestes anelles estan, la Xiroia, Mirant al cel,  Mare Nostrum i Violetes del Bosc, entre d'altres, per tant el resultat que obtingués la Sabadell, no era massa important. Realment, l'interès de la nostra participació a Balaguer, se centrava en el debut de la Maria, ara sí, per fi, l’ex-violetes, podia fer el seu debut amb la Taca Verda,  una gran dansaire, que les lesions no l'han permès debutar fins al concurs de Balaguer.

Coycutus, un Déu maligne

En les sardanes de lluïment, els de la Sabadell no vam tenir sort, vam cometre el mateix error de Terrassa, el mateix que ens va privar d'aconseguir el nostre cinquè campionat, això ha de ser obra d'algun Déu maligne que no ens estima gaire. Com que no tot són desgràcies, a part del gran debut de la Maria, tenim al JM. Martínez com a protagonista, ell va ser l'encarregat de resoldre la revessa, l’última de la temporada, felicitats al nostre equip de revessaires.

Com a anècdota, comentar que hi va haver un principi de baptisme pel magnífic debut de la Maria, que per allò de les baixes temperatures, es va fer amb el contingut d'un tap d'una ampolla d'aigua, lluny queden aquells batejos, autènticament bestials protagonitzats pels nostres estimadíssims ex-dansaires germans Rifer, Déu meu com els enyoro.

Ara toca comentar el resultat del campionat gran, aquesta vegada ha estat la Colla Violetes del Bosc la qual s'ha portat el gat a l'aigua, per alegria de la Pilar mare de la Cristina, dansaire de la Violetes, i com no de les ex, la Maria i la Isabel, que aquest cop es va quedar a Sabadell, però que de ben segur, que en saber la notícia, es posaria boja de contenta, ja la veig donant salts d’alegria per tota la casa, com si no hi hagués un demà.

Pilar i Cristina, mare i filla,
celebrant el Campionat de la Violetes

I als nostres ex-Mare i ex- Xaloc, dir-los que, segur que en un futur n’hi haurà més campionats, ja ho va dir Alfredo Di Stéfano -La sort va per barris-

Per acabar comentar, que al final del concurs i abans de ballar la sardana de germanor, es va fer lectura d'un manifest de la Confederació sardanista, exigint la llibertat dels presos polítics, també un cop acabada la de germanor, la Cobla Meravella va interpretar la Santa Espina, sardana que es tocarà al final de totes les ballades i concursos fins que quedin alliberats els membres del govern català i també el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez.

I ja amb això acabem la temporada 2017, no s'han assolit tots els objectius que ens havíem marcat, però vista les grans dificultats a què ens hem enfrontat en forma bàsicament de lesions, podem estar molt satisfets, un campionat Territorial i un subcampionat de Catalunya a Veterans. Si ens fixem exclusivament en el que han opinat els membres del jurat que ens han fiscalitzat durant tot el Campionat de Catalunya, veurem que som la colla que millor ha ballat, que ara mateix seriem campions, si no fos, per un error fatal, que ens ha costat caríssim. Si que m'agradaria dir que em sento orgullós de pertànyer a la Colla Sabadell, és un autèntic privilegi formar part d'aquest grup, estic convençut que la propera temporada aconseguirem grans fites. 

Visca la Colla Sabadell.

Per cert, no se m'han tallat els llavis, i ja tinc crema de cacau.

Fins a la propera temporada.

Manuel Muñoz.