diumenge, 14 de febrer del 2010

diumenge, 7 de febrer del 2010

Primer aniversari tercera etapa.

Després d'una setmana d’ incertesa meteorològica, s'ha presentat un matí esplèndid . La Colla ha arribat de bon matí a la Plaça Dr. Robert i s'ha posat a treballar en la col·locació de la pancarta i la preparació de les taules, on s'anaven a servir el moscatell i les galetes al descans de l'audició.

La ballada organitzada per Sabadell Sardanista i que estava dedicada a la Taca Verda, ha començat amb una sardana amb un títol força curiós, "Please don't stop the music" de Marc Timón, estrenada aquest mateix any. La Jovenívola de Sabadell ha continuat amb “Avi Botet” d’ Enric Ortí, i tot seguit amb la sardana “Arraona” de Josep Vinaròs que encara que està dedicada a la nostra ciutat, porta el mateix nom que la segona colla de la Taca Verda, que debutarà aquesta temporada. El moment àlgid del matí ha arribat amb la sardana "Colla Sabadell", de Carles Santiago. L'anella de la Sabadell s’anava fent cada vegada més gran, ja que molts dansaires han volgut acompanyar a la colla en un dia tan important. Fins i tot Salvador Saumoy (padrí de la colla) ha ballat la "repe."

En el descans el públic ha pogut gaudir d'un petit refrigeri servit per la colla.

"Ara és l'hora de Banyuls" de Joan Jordi Beumala i "Dansaire català" de Ramon Vilà, han posat punt i final a un gran matí sardanístic.

Només resta encoratjar a la "Taca Verda" que aquesta temporada sortirà amb dues colles, la Sabadell i l'Arraona, esperant que surti igual o millor que l'anterior.

Primer Aniversari tercera etapa 7-2-2010

dimecres, 3 de febrer del 2010

Per tu, Quima


Ahir, dimarts, veig una trucada de la Mercè al mòvil. Vaig pensar que era per comentar alguna cosa de la propera ballada o del nou vestuari. Però el to de veu ja em va fer sospitar que alguna cosa anava malament. No em vaig equivocar. "La mare....". En poc més de tres mesos era la segona trucada en el mateix to. No m'ho podia creure. Però era veritat: la Quima, la seva mare, havia mort al matí.

Feia ben poc havia estat al sopar de cloenda de la colla. Estava feliç i contenta, veient com la Mercè, tornava a ballar, i també hi participava el Quim i la Eli. I no era pas fàcil per ella somriure encara que fos una mica en una nit envoltada d'amics. Feia un mes, el destí l'havia colpejat durament una altra vegada. Aquella nit, però, reia. Quan la trobava passejant per la plaça i li preguntava: "Quima, com et trobes??" la resposta era invariablement: "Depèn del moment". Ara ha marxat inesperadament, silenciosament.


Jo vaig començar a ballar en una colla de sardanes amb ella, a la seva colla i del seu espòs Gori, les Espigues Daurades. Després vam seguir camins separats però sempre xerràvem, ens saludàvem i li feia un petó. Després dels anys, hem tornat a compartir estones als concursos. "Jo ja no puc ballar, .. ja ho veus, l'esquena..." Però era feliç veient a la Mercè com ho feia. I m'ensenyava velles fotos de les Espigues.

Adéu Quima, un petó allà on siguis.

Jaume